Teler de música

La mirada que posem sobre cada persona condiciona no només com la percebem (i com es percep ella mateixa!) sinó també les seves possibilitats reals de creixement, evolució, canvi i transformació. Com mirem la discapacitat? De fet, el mateix concepte de "discapacitat", a què ens remet? I si en comptes de pensar-la en negatiu ("no ser capaç de...") plantegem què sí poden fer les persones que tenen alguna limitació?

Aquesta és la idea que hi rere l'ús de conceptes alternatius al de discapacitat, com el de capacitats diverses o de diversitat funcional: el fet que un individu tingui limitacions no respon només a les seves pròpies característiques, sinó també a com la societat els dóna cabuda. Des d'aquest punt de vista, la discapacitat és una característica de la persona, però no l'única que la defineix. I, per tant, les persones amb discapacitat esdevenen éssers humans integrals, ciutadans i ciutadanes en plenitud de condicions.

 Ens sembla interessant la reflexió que fa sobre l'evolució d'aquests conceptes aquesta publicació de la Diputació de Barcelona:

 Però, sobretot, us proposem veure aquest curtmetratge del director Joshua Weigel (2009): The butterfly circus. De ben segur us farà reflexionar sobre el tema.

I TU, QUÈ N'OPINES?

"Existeix un consens sobre la importància de l'educació en la construcció de la cohesió social i la convivència, i sembla que també existeix un consens en el marc de la comunitat educativa per entomar aquest repte. (...) Ara bé: si efectivament un dels principals reptes de l'escola ha de ser educar per la convivència en la nostra societat diversa i complexa, no convindria que això estigués contemplat explícitament en el currículum? Al meu parer, aquesta és, justament, una de les principals mancances del nou currículum competencial."

Compartim amb vosaltres la reflexió de la Marta Casas sobre l'absència de les competències per a la convivència al currículum escolar, publicada a la revista Senderi. Educació en valors: 

LLEGIU L'ARTICLE SENCER (a Senderi, núm. 48, gener de 2019)

LLEGIU L'ANÀLISI DEL CURRÍCULUM en que es basa l'article (al blog de Marta Casas: Convivència Difícil) 

I TU, QUÈ N'OPINES?

L'Ester Bonal va ser l'encarregada de fer la conferència inaugural del curs 2018-2019 a la Facultat de Ciències de l'Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Compartim el text d'aquesta conferència, en la que l'Ester reflexiona sobre com fer de l'educació una eina per a la vida, ententent que "la construcció de societats de persones compromeses, generoses i confidades i respectuoses, amb projectes de vida individuals capaços de realitzar-se en interacció constant amb els projectes col·lectius" hauria de ser "camí i fita de l'educació del segle XXI", comptant amb principis com "el Bé, la Veritat, la Justícia i la Bellesa" com a base de tota tasca educativa.

L'educació: eina per una vida vivible

I TU, QUÈ N'OPINES?

El juny de 2018, l'Ester Bonal ha dirigit per darrera vegada, després de 27 anys, el Cor de Noies de l'Arc de l'EMM Can Ponsic. Ens agrada compartir amb vosaltres  les paraules que va adreçar al públic al final del concert, amb les seves reflexions sobre l'ofici de dirigir:

(Ester Bonal, 29/06/2018)

Moltes de les persones que avui sou aquí sabeu bé que cantar en cor és una experiència que converteix en realitat el fet que la nostra individualitat pren tot el sentit en la vivència compartida, en el context del “nosaltres” que ens explica tan lúcidament la Marina Garcés, un “nosaltres” que és indestriable de cadascú.

Però avui us voldria dir unes breus paraules sobre el “fer cantar” als altres. Sobre aquest ofici, rol, funció, que en diem director o directora de cor. Aquesta ha estat la meva feina amb el cor de nenes, noies, dones, iaiones, madames… de l’ARC al llarg de 27 anys, que segons com es miri, són molts o són pocs, com tot allò que, en les nostres vides, és relatiu.

Per mi, fer cantar ha estat i és una experiència privilegiada, d’aquelles que et retornen amb escreix el que dónes de tu.

Fer cantar aquest cor de dones ha estat, a més, una escola de vida on he après a mirar, a escoltar, a sentir… de moltes maneres diferents i això ho ha permès el fet de creuar-me amb una colla de persones amb les que hem compartit espais i temps per descobrir-nos i aprendre a estimar-nos.

Dirigir és un ofici. Si ens servim d’una imatge, vindria a ser una estampació personal sobre el teixit que formen les cantaires i el fil que són les cançons. Però dirigir un cor de manera continuada, al llarg dels anys, amb un grup de persones reduït, és cosir i descosir música, relacions i sobretot, és tenir cura del teixit, de què, com i quan el cosim i el descosim…

Avui, en certa manera, les tisores fan la seva feina , aquest concert tanca un repunt, però per enfilar de nou l’agulla que cosirà noves vivències humanes i musicals.

Jo plego els estris a la capsa… que m’enduc ben plena, us ho asseguro!

I us deixo el millor didal, i una nova agulla que ve carregada d’un munt de fils bonics.

(...)

Una fantàstica manera d'entendre i explicar aquest bell ofici, no us sembla? I una bona oportunitat per reflexionar sobre el treball que fem amb els cors, no només a nivell musical, sinó també a nivell personal i relacional.

I TU, QUÈ N'OPINES?

Fa pocs dies ha sortit publicada una entrevista a la Ma. Dolors Bonal a la revista Catorze.cat.  Ens fa il·lusió compartir-la amb vosaltres aquí:

Ma. Dolors Bonal: "la música no s'ha d'ensenyar, s'ha de viure" 

Els atemptats del 17 d'agost de 2017 a Barcelona i Cambrils han posat sobre la taula l'odi i la violència del terrorisme. Un plat de difícil digestió que, no ho oblidem, és àpat habitual a molts països del món. Des de l'aleshores, s'han omplert pàgines de reflexions, bona part d'elles des de l'àmbit educatiu.

I en gairebé totes apareix amb força una pregunta: què hem fet malament? Per què nois que han estat escolaritzats des de petits al nostre país, que han conviscut amb nosaltres, que eren tan"normals", són capaços d'identificar-se i combregar amb ideologies tan allunyades dels valors de la nostra societat i assassinar els seus iguals? Què hem de fer des de l'educació perquè no torni a passar?

Segurament, la pregunta no està exempta d'una certa dosi de vanitat. Si realment tot depengués de com fem les coses nosaltres (els educadors, els mestres, els pares i mares....) significaria que ho controlem tot... i això no és cert. Potser seria més modest plantejar-nos, a més de què podem haver fet malament (o potser que podriem fer millor), què ha fet molt bé algú altre. Què han ofert a aquests joves que els ha portat a renunciar a tots els principis i valors que havien après a casa (no ho oblidéssim) i a l'escola?

Des de la humilitat de qui té més preguntes que respostes, volem compartir amb vosaltres dues reflexions que ens semblen molt pertinents i que ens ajuden a orientar la nostra acció, a continuar treballant per aconseguir que el món (començant pel nostre entorn més immediat) sigui cada vegada millor.

La primera són les aportacions de Phillipe Meirieu al seu llibre Pedagogia, el deure de resistir (Rosa Sensat, 2009). En el capítol "Reconstruir l'autoritat" reflexiona sobre els processos que fan que alguns joves trobin refugi en formes d'autoritat-influència que exigeixen fidelitat i obediència cega, per contraposició a les autoritats que basen la seva legitimat en el bé comú i, justament per això, són (i han de ser) qüestionables. Us en deixem un resum:

La segona, són les paraules de Wafa Marsi, que havia estat mediadora a Ripoll i coneixia bé els terroristes i les seves famílies, en una entrevista al programa "El intermedio" de La Sexta TV. Les seves reflexions, carregades de sentit comú i anàlisi crítica, reforcen les idees de Meirieu en aquest cas.

Des d'El Teler de Música tenim el convenciment que ens cal continuar treballant per formar ciutadans i ciutadanes crítics i responsables; persones felices i capaces d'emocionar-se; infants i joves que tinguin l'oportunitat de viure experiències educatives que els ajudin a desenvolupar-se plenament. Acompanyar-los i ajudar a construir un "nosaltres" en el que tothom hi tingui cabuda i tothom s'hi senti reconegut; un projecte col·lectiu en el que el bé comú sigui la fita.

Us convidem a fer plegats aquest camí, educant per la pau i la convivència.

I TU, QUÈ N'OPINES?